Noves pedagogies ciutadanes per a les noves ciutadanies: una mirada des d’Amèrica Llatina

Jorge Osorio Vargas, Universitat de Playa Ancha, Valparaíso, Xile.

Traducció: Joaquin Martínez Ortíz

La crítica al funcionament de les democràcies realment existents, en la nostra regió, és un signe cada vegada més emfàtic en aquest temps recent. És tant un assumpte de desconfiança de les institucions i dels actors polítics tradicionals (especialment els partits), el que s’expressa en les mobilitzacions juvenils i estudiantils amb una clara empremta crítica i rupturista), com també de pèrdua de sentit de la política mateix i de la significació dels espais públics com a àmbits d’expressió i incidència ciutadana real.

No obstant això, en sentit invers, la crítica democràtica està sent també font de renovació de les formes de fer política, d’un enfortiment dels moviments ciutadans orientats a l’ampliació de la democràcia representativa cap a una democràcia participativa i d’una ampliació de les temàtiques d’interés ciutadà en el debat públic, com són les conseqüències culturals, econòmiques, mediambientals quotidianes de la globalització en la vida quotidiana dels ciutadans. Des d’aquesta perspectiva, podem sostenir que no estem davant d’una declinació de la política, sinó més aviat davant d’una tendència dirigida a relegitimar la democràcia des de l’exercici i reconeixement ple de l’exercici de la ciutadania en tots els àmbits que estableix la doctrina dels drets humans.

En efecte, l’assumpte central d’aquestes noves mobilitzacions és la constatació d’una asimetria entre el principi del respecte dels drets humans i la incapacitat de les institucions polítiques per garantir-lo dit en termes més directes: el capitalisme tecnoliberal dominant i la democràcia i el seu sustent en els drets humans no constitueixen un sistema virtuós. El “clàssic” tema teòric i pràctic de les condicions socials i econòmiques que haurien de fer possible la viabilitat i consolidació de la democràcia a la societat es relleva amb tota la seua força en l’actual conjuntura política.

A Xile un dels principals dèficits de la democràcia des dels anys noranta del segle passat ha estat la precària condició deliberativa. La transició institucional postdictadura va exigir nivells alts de consensos i disciplina per assegurar governabilitat. Ha estat recurrent valorar el desenvolupament polític dels últims vint anys per l’existència d’un règim d’acords. El dissentiment va adquirir un to sospitós i nociu per a la seguretat democràtica.

Podem dir que la via xilena a la democràcia postdictadura ha estat de manera important sustentada en un temor al desacord, romanent, de manera invariable, procediments i institucions excloents, però que tenen la virtut de donar estabilitat al règim polític, com és el sistema electoral binominal.

El “sistema dels consensos” ha comportat una tendència a la “elitització” de la política i una estricta observança d’un model de governabilitat de restrictiva participació ciutadana. Els resultats d’aquest fenomen han estat la desafectació política d’importants sectors de la ciutadania, la paràlisi en el desenvolupament de noves institucions que asseguren una dimensió participativa de les polítiques públiques i un èmfasi en la seguretat, més que en el desenvolupament de formes participatives i deliberatives de democràcia (Boeninger, 1997)

La noció del comú en la nostra democràcia ha estat sustentada en el valor (i l’estima social estesa) de la seguretat. Davant de situacions polítiques conflictives o tensions socials és quotidià escoltar de part de la classe política la necessitat de blindar els processos. Aquesta expressió no és sinó la forma com els actors polítics reaccionen davant la incertesa i el conflicte. Es desconfia de la deliberació, i les persones tendeixen a confiar en consensos i acords que aparenten controlar tot risc i disminuir la por al “diferent” i a l’“inèdit”. Ens preocupa que al país es consolide, d’aquesta manera, una tendència cap a una privatització de la democràcia i del debat dels assumptes públics.

Però la veritat és que en contextos globals postindustrials la governabilitat requereix una gestió del risc i la incertesa, la participació i l’obertura de dinàmiques deliberatives. L’opció contrària seria consolidar una democràcia elitista cridada a regular i disciplinar el règim polític, a través del desenvolupament d’un lideratge de la seguretat. Llavors, el dilema dels ciutadans seria renunciar a la participació en l’espai públic i lliurar una mena de mandat perquè uns pocs gestors definisquen el contingut i el sentit del comú.

És evident que, a Xile, opinions crítiques sobre el desenvolupament polític es manifesten en les vores d’aquests consensos, per la insuficient habilitat que té la nostra democràcia institucional per processar l’emergent, el diferent, l’alteritat. Així ha succeït històricament davant temes com les violacions dels drets humans, els assumptes dels drets sexuals i reproductius i els conflictes mediambientals. No hi ha una capacitat efectiva de processar públicament i sota condicions d’una democràcia deliberativa dilemes morals de fons.

El debat sobre l’educació no és alié a aquesta situació general. Si és el cas específic, la qüestió es complica encara més per l’excessiu zel que han tingut els gestors de la política educativa a raó dels seus plantejaments i resultats, i la tendència a un lideratge de la seguretat, més que a un lideratge que integre i cohesione des de la pluralitat. Les polítiques educatives a Xile han estat més aviat abstretes, sustentades en l’autoelaboració d’un discurs social que les defineix com “de consens”, “consensuades”, però la veritat tal procés de construcció social no ha existit; han estat polítiques poc obertes a la crítica i a la diversitat de plantejaments, fundats en un model de processament dels consensos de caràcter expert.

Per tots els antecedents assenyalats, ens sembla d’importància assenyalar dos grans eixos per desenvolupar del tema d’aquest article:

1. l’assumpte de la relegitimació de la democràcia i les seues vies d’expressió dels seus principis de representativitat i participació ciutadana, i;
2. l’assumpte de l’ampliació de la qualitat de la democràcia entesa com la configuració d’un pacte social que implique institucions i subjectes adherits al sentit comú (ètic i jurídic) dels drets humans.

Des de la perspectiva de “l’educatiu”, els temes que estem assenyalant impliquen plantejar les possibilitats, condicions i continguts d’una educació per a la ciutadania i la seua corresponent pedagogia, que al nostre parer hauria d’assumir dos importants dimensions:

1. la de configurar un sentit comú fundat en els drets humans que permeta als ciutadans/es vigilar, denunciar i exigir a les institucions en què es constitueix el poder, i;
2. desenvolupar moviments ciutadans per establir “democràcies participatives” en els àmbits institucionals més resistents a reconéixer l’exercici d’una democràcia sobirana.

Podem dir que hi ha tres manifestacions a les quals poden donar-se aquests moviments, practicant a) una democràcia de l’expressió (la ciutadania pren la paraula); b) una democràcia d’implicació (la ciutadania estableix acords sobre com vol la seua democràcia i la seua societat) i c) una democràcia d’intervenció i de confrontació (la ciutadania actua com a moviment col·lectiu per aconseguir el desitjat) (Rosenvallon, 2007)

La nostra tesi és que l’educació en drets humans, entesa com una educació de la ciutadania, practicada en tots els àmbits socials i d’aprenentatge i desenvolupada sota diverses modalitats institucionals (escolars o no), és una condició de possibilitat per a la consolidació d’aquestes tres maneres d’exercici democràtic. En aquest sentit, l’educació per a la ciutadania i els drets humans actua com un horitzó crític, ètic i jurídic, de les pràctiques dels moviments socials, de les institucions polítiques i de les recreacions democràtiques que exigeixen els temps actuals sota el tecnocapitalisme. És un contribuent a la creació d’un capital cívic capaç de mantenir sempre vigent la crítica de la democràcia en perspectiva d’ampliar-la en un sentit participatiu.

1. Models d’educació per a la ciutadania en disputa

Com hem assenyalat anteriorment la tensió principal en el camp polític és la forma asimètrica com es desenvolupen les dinàmiques del tecnocapitalisme (concentració del poder, “mercadisme” extrem, exclusió estructural, monopolització del coneixement) les demandes democràtiques dels ciutadans. Els sistemes democràtics dominants es mostren resistents a reconéixer la diversitat d’actors i de cultures que s’expressen en els països. Un conservadorisme jurídic (present a esquerra i dreta) impedeix, en general, el desplegament de les noves formes democràtiques d’expressió, de participació i de confrontació que sorgeixen a partir de conflictes ambientals, culturals, laborals i de govern local. Per això, no existeixen vies per reconsiderar les bases socials de l’Estat de Dret democràtic i les noves formes de sobiranisme i de manifestacions autoconstituents que es manifesten en la societat.

Populismes autoritaris tampoc reconeixen aquesta cultura d’emergència democràtica autònoma i confonen la retòrica constitucionalista amb el que significa un pacte social democratitzador, que reconega el dret de la ciutadania a sotmetre els règims institucionals a una revisió conseqüent amb els principis dels drets humans.

Abans de referir-nos a les coordenades de la pedagogia ciutadana que sorgeixen dels moviments socials ens sembla fonamental descriure els plantejaments i les polítiques d’educació per a la ciutadania i els drets humans que es despleguen en els països, des de la iniciativa dels Estats, i que, en general, obeeixen a orientacions o “inspiracions” d’organismes internacionals i multilaterals.

Dos aspectes són necessaris rellevar en aquest assumpte:

1. Aquestes iniciatives d’educació per a la ciutadania es realitzen des dels anys noranta passats en el marc de reformes educatives i de modernització curricular que busquen posar a to el paper de les escoles amb la formació ciutadana i constitucional (Osorio, 2006)
2. Aquestes polítiques han donat lloc, en destacats casos, a experiències i projectes innovadors, que han permés l’ampliació del concepte d’educació ciutadana més enllà del “contingut doctrinari i constitucional”, suscitant l’articulació de les pràctiques educatives institucionals amb nous desafiaments curriculars i culturals, com són els temes del medi ambient, la no discriminació, els enfocaments de gènere en la gestió educativa, els drets dels pobles originaris, l’ampliació de la ciutadania a àmbits socials i econòmics i l’ensenyament de les violacions dels drets humans durant el cicle de les dictadures militars en el marc d’una “pedagogia de memòria” (Osorio, 2006; Rubio, 2013 a; Rubio, 2013 b)

Segons la nostra anàlisi, en les propostes d’educació per a la ciutadania desenvolupades en el marc de les Reformes disputen dos enfocaments:

1. El primer enfocament es fonamenta en la noció de governabilitat democràtica. El seu argument és el següent: les democràcies llatinoamericanes requereixen modernitzar les seues institucions, especialment els seus parlaments i el poder judicial, augmentar els índexs de transparència, implementar mecanismes que processen conflictes socials el factor principal de les quals ha de ser un sistema de partits polítics sòlids, augmentar l’accés a una educació de qualitat i desenvolupar polítiques de combat a la pobresa i de protecció social. Tot això en el marc d’un model de mercat que no se sotmet a discussió, encara més, es tracta de dotar els sistemes polítics d’una racionalitat liberal que permeta la consolidació de la inversió estrangera, la seguretat mercantil i una postura lleu de l’Estat en relació al funcionament del mercat. Aquest esquema s’associa als valors de la democràcia representativa i si bé es reconeix els dèficits en el funcionament d’aquesta s’aposta per la modernització constitucional i el desenvolupament de polítiques de les anomenades igualtat d’oportunitats o de creixement amb equitat. Els drets humans es reconeixen com a atributs constituents de la democràcia i plantegen els dissenys de governabilitat en perspectiva d’aconseguir que la democràcia siga capaç de moderar i consensuar la garantia i l’exigibilitat d’aquests drets en totes les seues generacions. Retòricament es reconeix que el sistema educatiu té un paper fonamental per a sustentar una cultura cívica que desenvolupe aquesta democràcia dels consensos i que assegure que els anomenats sectors emergents s’expressen o es confronten dins dels marcs de la democràcia representativa. En les reformes curriculars s’ha accentuat el pes de l’ensenyament dels valors ciutadans des d’aquest enfocament de civisme democràtic (IEA, 2010; Cox, 2010; García & Flors, 2011; Cox, 2013)
2. Un segon enfocament que ha orientat l’educació per a la ciutadania en les reformes educatives se situa des de la perspectiva del desenvolupament d’una educació ètica (o formació en valors) ampliant el caràcter de l’ensenyabilitat dels drets humans cap a una concepció educativa que remet l’acció formativa a l’esfera d’actuació moral i social dels subjectes. Es parlarà d’una educació deliberant i de la formació d’estudiants deliberants com a condició de l’aprenentatge dels drets humans, posant l’accent en les capacitats morals i en les competències de participació dels joves davant els assumptes d’interés públic (Madgenzo, 2011)
3. Segons aquesta orientació, les esferes de l’educació per a la ciutadania estan intervingudes per una idea de ciutadania democràtica que es constitueix no només des d’allò institucional sinó també: 1) des de la pràctica d’una ètica política que s’expressa en la voluntat de construir sentits comuns per a participar en l’àmbit públic; 2) en el desenvolupament de l’autonomia i la responsabilitat dels subjectes; 3) en la generació d’accions col·lectives per a la democratització de la societat, la participació en els mecanismes existents per a exigir drets i llibertats a l’Estat; 4) el desplegament d’una subjectivitat sensible a l’ajuda mútua, el reconeixement, a cura de les persones i del medi ambient, a la solidaritat i a la no-discriminació-

2. Coordenades d’una pedagogia per a “noves ciutadanies”

Els continguts de l’anterior apartat ens donen peu per a explorar el que constitueix el mapa de continguts de l’educació en drets humans segons les pràctiques i teories pedagògiques dels moviments ciutadans democratitzadors.

Per a això cal rellevar els següents antecedents de “situació” que viu el desenvolupament de les democràcies dels nostres països:

• La fissura entre la potencial capacitat institucional per obrir els camps i mecanismes de participació ciutadana com a resultat de l’acció dels moviments socials i les restriccions que el model de governabilitat predominant estableix, per a evitar el “desbordament” de les pretensions ciutadanes en relació al canvi del model econòmic i les possibilitats d’avançar cap a polítiques econòmiques garantistes dels drets humans en totes les seues dimensions.
• La incapacitat dels partits polítics tradicionals per “llegir” les pràctiques democràtiques de confrontació com a fonts d’una revitalització de la vida ciutadana, imperant més aviat el sentiment d’amenaça i de desconfiança a la capacitat autoconstituent dels moviments ciutadans.
• El debilitament de la capacitat transformadora de coalicions d’esquerra al moment d’assumir el govern per les “exigències” de la dinàmica global del tecnocapitalisme i la conformitat amb l’aplicació de models socioliberals que apunten més al “creixement” que a l’equitat.
• Les disputes sobre el lideratge, orientació i propostes institucionals dels moviments ciutadans, en perspectiva d’aconseguir canvis institucionals i viratges en les polítiques públiques. No obstant això, experiències de governs locals i regionals estan sent fonts d’innovació i de creació de vies institucionals per a noves formes de participació ciutadana i de relació entre els governs i la societat civil democràtica.
• L’amplitud de les demandes socials i culturals que s’expressen en la societat civil i en les seues organitzacions generen “emergències” no sempre convergents, atesa la lògica diversa dels actors, que tenen arrels socials adherències culturals diferents, que adopten patrons d’identificació i mobilització propis, que poden ser més o menys reactius a les polítiques d’esquerra existents al continent, i que no sempre posen en el debat els drets humans en totes les seues generacions com a punt focal de les seues “polítiques”. Sobiranisme i nou constitucionalisme “des de la societat civil” pot ser un bon apel·latiu per a anomenar aquest decisiu assumpte tant per a la realitat dels moviments socials com per a l’educació per a la ciutadania (Rosanvallon, 2007).
• La crisi de control estatal de la seguretat pública per efecte del crim organitzat i la conseqüent pèrdua de legitimitat i confiança dels governs per part de la població i la generació de xarxes que reemplacen l’adhesió a les autoritats legalment constituïdes per una incorporació en bandes paramilitars altament corporativitzades i violentes que resulten atractives per a joves i xics desplaçats, maltractats, exclosos.

Tenint en compte aquestes coordenades, considerem que la dimensió pedagògica de l’educació per a la ciutadania i drets humans pot configurar-se des dels següents plans de significació:

1. Pedagogia sobre els atributs jurídics de la democràcia, és a dir sobre el reconeixement, la protecció i l’exercici dels drets civils i les llibertats públiques reconegudes en un Estat Social de Dret. En sentit estricte, podem dir que aquesta definició té com a font genuïna la tradició liberal-democràtica de ciutadania. Una agenda d’enfortiment de la ciutadania en aquest àmbit es relaciona amb les reformes polítiques-institucionals que permeten formes de participació directa, iniciativa popular de llei, lliure accés a la informació del govern (comptabilitat pública), control ciutadà de les polítiques governamentals, gestió participativa dels pressupostos locals, incorporació de la revocació de mandat dels representants elegits per votació popular, la democratització dels governs regionals, entre d’altres assumptes no menys importants. En aquest pla el concepte de ciutadania es vincula amb el respecte com cal dels drets humans i és un veritable test de qualitat democràtica de la institucionalitat de l’Estat en un nivell fonamental.
2. Pedagogia sobre el respecte de la diversitat, la tolerància, la integració, la no-estigmatització i no-discriminació siga per la raó que siga. En aquest pla, distingim demandes com un marc legal que sancione la no-discriminació, el respecte dels drets dels emigrants i el compliment dels compromisos internacionals i multilaterals que has subscrit els Estats.
3. Pedagogia sobre el reconeixement de les comunitats i organitzacions de la societat civil com a actors que han de ser valorats, consultats, integrats i subjectes, a través d’institucions formals, del control ciutadà de la gestió pública i de les autoritats, més enllà de la funció constitucional de fiscalització que exerceixen la institució parlamentària i d’altres òrgans controladors de l’Estat. Aquest reconeixement del “subjecte ciutadà” és clau per a fundar una democràcia subjecta al control ciutadà formal, que disposa d’un sistema d’accés a la informació que es genera en les institucions públiques.
4. Pedagogia sobre el procés comunicacional i deliberatiu que constitueixen les democràcies, que permet reconéixer identitats col·lectives de diferent signe que configuren la democràcia com un espai de diversitats. Per aquesta raó podem parlar de “ciutadania complexa”, és a dir d’una ciutadania que necessita, per desenvolupar-se, l’existència d’un capital cívic i social que permet estàndards bàsics de confiança, existència de procediments formals o informals per a resoldre conflictes per la via no-violenta, i col·lectius o comunitats organitzades de diferent manera que generen a la societat les capacitats estratègiques de tota democràcia, com són l’argumentació, el diàleg, la creació d’acords socials, la participació comunitària. Hi ha una relació directa entre la qualitat de la Ciutadania i el capital cívic i social existent en la societat.
5. Pedagogia del procés de producció social de valors, és a dir, de la generació de recursos morals cívics i socials, la qual cosa remet a la realitat normativa democràtica fonamental de la democràcia, és a dir: els drets humans.

3. Condicions de possibilitat de l’educació per a la ciutadania com a suport o capital cívic de les democràcies

En aquest apartat plantegem el que considerem les “claus” per a desenvolupar l’educació per a la ciutadania i els drets humans, d’acord amb els arguments assenyalats anteriorment. Són “claus” que es refereixen a un cos de continguts propi pensament polític crític i habilitant per a configurar els continguts de l’educació en drets humans, trencant la cotilla dels models liberals de governabilitat.

1. La democràcia és principalment una experiència ciutadana, de participació en la vida comunitària i d’autonomia moral dels subjectes buscant la cura i la justícia de i per als altres (els pròxims). Aquesta definició té un caràcter normatiu i pràctic alhora. La participació ciutadana i la vitalitat de la societat civil són la manifestació d’un conjunt de preferències valòriques i els interessos d’aquests subjectes. Són precisament, aquests factors (que constitueixen una cultura política) són els que donen legitimitat i suport a la democràcia. Aquest punt de vista és el que ens porta a sostenir que la clau de la democràcia dels nostres països està en la implicació de la societat civil en l’esfera pública. Atés que la societat civil és un espai de “provisió de recursos cívics” per a la democràcia. És evident que aquesta implicació de la societat civil en l’esfera pública ha arribat a transformar la manera d’acció política dels ciutadans, que havia estat per molt de temps canalitzant a través dels partits.
2. “Ciutadania” és un “argument”, no només un fenomen sociològic, doncs refereix a una manera d’experimentar la democràcia i la innovació institucional d’aquesta: des de la perspectiva de l’educació implica valorar com a escenari de projectes de canvi, reconeixent la pluralitat o diversitat dels subjectes de la societat civil.
3. L’enfortiment dels moviments ciutadans exigeix crear capacitats i capital social: associativitat, confiança en projectes comuns, comunitarisme, habilitació per a la participació i l’argumentació, resolució de conflictes, gestió de la incertesa, accés i ús de les noves tecnologies de la comunicació, competències per a ingressar en la globalització (ciutadania econòmica), mecanismes de control ciutadà de les polítiques públiques i de les decisions dels governs, xarxes de fiscalització del govern corporatiu de les empreses i de les entitats financeres multilaterals.
4. L’estratègia d’una educació per a la ciutadania i els drets humans, com a pedagogia ciutadana, s’ha d’orientar a generar capacitats comunicacionals en els moviments ciutadans encoratjant el seu potencial crític. Aquests són el terreny de la discussió crítica on els individus es troben com a persones públiques, s’enforteixen com a subjectes davant els poders fàctics, s’exerceix l’aprenentatge de les llibertats públiques, es creen competències per a la convivència, es produeix la nova alfabetització per a l’autogovern i l’exercici de l’autonomia moral dels ciutadans en la globalització tecnocapitalista.
5. Atés que en la societat civil es forma el capital social per a una democràcia cal la capacitació dels ciutadans en desenvolupament com un procés de dinamisme participatiu, en tots els àmbits, incloses les escoles.
6. Des d’aquesta perspectiva la democràcia en general s’entén com “deliberativa”. D’aquí la importància d’entendre la pedagogia ciutadana com un procés de creació de capacitats per a la “deliberació”, el que implica promoure una ètica de la Cura i Reconeixement de l’altre, la valoració dels drets dels diversos, crear les competències per a dirimir públicament conflictes socials, entre d’altres aspectes, el que canviaria substancialment l’agenda pública de l’educació als nostres països, i accentuaria el protagonisme a l’educació popular i comunitària.
7. Els moviments ciutadans són també l’espai per a revertir l’individualisme neoliberal a través de “xarxes” i comunitats que reflexionen sobre el sentit públic de l’experiència humana, que recuperen els exclosos i empobrits de la dinàmica del tecnocapitalisme, que vinculen els subjectes a les cultures i als relats que sustenten la seua identitat-diversitat.

4. Conclusions: educació per a la ciutadania i els drets humans, i pedagogia ciutadana

1. La democràcia suposa una moralitat pública compartida pels ciutadans (es): ella de fundar-se en els drets humans Aquesta és una afirmació que comparteixen els teòrics i el sentit comú de la gent. En els nostres països el tema predominant entre els moviments ciutadans és no només justificar i demostrar en la pràctica la relació entre ètica i democràcia sinó aconseguir una revitalització ètica de la societat (i de les democràcies). Aquest tema “clàssic” del vincle entre teoria política i pràctica ètica s’actualitza en els termes que la democràcia requereix sostenir-se en procediments on “allò desitjat” s’ha de validar deliberativament, participativament, comunicacionalment. D’aquí el valor de la imatge de la “plaça pública” per a indicar l’atribut comunicacional de tota acció política i de la institució democràtica.
2. Al costat d’aquest sentir comú sobre el “descrèdit” de la política democràtica constatem un procés més profund que marca una tendència clau per entendre l’actualitat dels nostres països: estem vivint canvis en el sentit i en l’estructura mateix de la política. Des del punt de vista de la construcció d’una pedagogia del camp polític es requereixen reconstruir els codis interpretatius i fer nous mapes cognitius per a comprendre i actuar la política.
3. Una pedagogia ciutadana no pot plantejar-se sinó com una proposta en transició (en obra) ja que la mateixa política està en transició. La democràcia se’ns presenta sense un sentit unívoc. Cognitivament cal fer complexa la mirada. Estem sent partícips de nous processos de diferenciació social. Els diferents camps (economia, cultura, política) adquireixen cada vegada més autonomia. Aquesta pluralitat de camps autònoms segmenta interessos materials i impedeix els principis, l’acció i les identitats col·lectives. Hi ha una crisi del sentit del comú.
4. Una pregunta clau per a la pedagogia ciutadana és quin és el lloc de la política i el valor d’aquesta. Sobretot en un context on el mercat adquireix una gravitació clau en l’aspecte social. La mercantilització de les més diverses relacions humanes modelen un nou tipus de socialització. El mercat s’imposa a la política i es reestructura la relació entre allò privat i allò públic. L’espai públic és molt menys condicionat per la política que pel mercat. Des d’una perspectiva crítica això significa que el públic és un espai mitigat per al desenvolupament de la ciutadania, ja que el mercat adquireix un caràcter públic, i els seus marcs estableixen les mesures de les pròpies relacions públiques (competència, productivitats, eficiències, oportunitats).
5. Diversos moviments ciutadans es plantegen en aquesta conjuntura amb la consigna de ciutadanitzar la política, plantejant el desplaçament de l’eix de l’acció política de l’Estat a la ciutadania. Aquest és sens dubte un altre tema clau de l’agenda de debat de la pedagogia ciutadana. La política institucional restringeix el seu camp d’acció, són més limitats els recursos disponibles per a “fer política institucional” i el finançament de les accions públiques es fa inabastable per als moviments ciutadans independents de qualsevol poder fàctic (empresaris, militars, esglésies, mitjans de comunicació). Per això l’acció política d’aquests moviments es fa en el límit de la política. Es produeix una mena de informalització de la política, un desbordament ciutadà de la política institucional. Aquesta situació disminueix la distància entre la política i la societat però simultàniament provoca un buidament de les institucions polítiques i la seua crisi de credibilitat.
6. Cal refundar el concepte de governabilitat: des d’una perspectiva d’ampliació democràtica, governabilitat ha de ser el conjunt d’accions associades a la creació de relacions ciutadanes mediatitzades per procediments i institucions democràtiques, en què la relació govern-ciutadania està normada per procediments de balanç, fiscalització, revocació de mandats i un constant perfeccionament de les regles. En aquest sentit, governabilitat (o més pròpiament governança) és una manera de referenciar poder polític i ciutadania a través d’una democràcia participativa.
7. Els drets humans han sorgit d’un procés continu que té la seua font la noció de ciutadania com la condició del dret a tenir drets, que ha estat el resultat de lluites i d’empoderament social i del pensament polític (Arditi, 2007). Aquesta visió implica la idea de ciutadania com a condició social, com atribut, com el contingut de plena pertinença a una comunitat política particular i com la capacitat de qüestionar i controlar a l’autoritat, involucrant-nos en les discussions públiques. Això és entendre la ciutadania com a racionalitat pública, el que pedagògicament significa aprendre a argumentar, donar raons, deliberar, desenvolupar la racionalitat comunicativa dels ciutadans. Des de les últimes dècades del segle passat s’han desplegat una diversitat de moviments ciutadans que han qüestionat aspectes fonamentals del sistema polític democràtic occidental, com la representació, la legitimitat dels partits polítics, la credibilitat de les institucions parlamentàries, l’esgotament dels lideratges tradicionals. La tradició intel·lectual s’ha vist animada per aquests fenòmens actualitzant el debat sobre la Ciutadania en tant que concepte clau de la teoria política.
8. En el desenvolupament teòric contemporani d’alt impacte en el pensament politicopedagògic, la Ciutadania s’ha referit en una primera esfera a l’estatut jurídic de l’individu pel que fa: a) subjecte de drets, i: b) subjecte de deures amb l’Estat. Aquesta dimensió de la Ciutadania ha estat codificada gradualment de manera positiva en l’ordre legal dels països democràtics. Després, en una nova esfera, es distingeix no només la dimensió, “jurídica” sinó també la dimensió “històrica” que fa la Ciutadania a dinàmiques socials i històriques que han estés el repertori de drets configurant noves formes de representació política i de la relacions entre els ciutadans i l’Estat (Rubio, 2013). En aquesta última versió s’ubica l’enfocament pedagògic que consideren la Ciutadania com un procés gradual de millora positiu dels drets ciutadans generat per l’acció de moviments socials. Una tercera esfera és la que defineix Ciutadania com una manera de a) pertinença i vinculació a una comunitat política i, b) de reconeixement pràctic de drets i d’obligacions dels individus en relació a altres que puguen tenir altres formes de pertinença, però de mateixa manera respecten aquest règim de reciprocitat. A aquesta forma de Ciutadania se l’ha anomenat “Ciutadania de reciprocitat” o bé “Ciutadania de reconeixement” i es defineix com un argument moral que s’expressa en conceptes pràctics com solidaritat, reciprocitat i confiança. D’aquesta perspectiva les definicions de Ciutadania no es redueixen als seus referents moderns occidentals com ara universalitat i igualtat sinó que s’amplia a la consideració que la Ciutadania és un conjunt de recursos cívics i ètics per a l’exercici expressiu, participatiu i confrontacional-generatiu de la democràcia. Des d’aquesta mirada adquireixen gran rellevància l’ensenyabilitat de les capacitats cíviques, entre aquestes la més fonamental: la promoció, l’exercici dels drets humans i la seua exigibilitat davant l’Estat.

Bibliografia

Arditi, Benjamín (2007) Ciudadanía de Geometría Variable y Empoderamiento social: una propuesta, en PNUD, Ciudadanía y Desarrollo Humano, Cuadernos de Gobernabilidad Democrática 1. Buenos Aires: Siglo XXI.

Boeninger, Edgardo (1997) Democracia en Chile. Lecciones para la Gobernabilidad, Ed. Andrés Bello, Santiago,

Cox, Cristián (2010) La Educación Cívica en los Curriculum Vigentes, en Tedesco, Juan Carlos, Educación y Justicia: el sentido de la educación, Fundación Santillana, Madrid:

Educación y justicia: el sentido de la educación (Consultado, 10, mayo, 2013)

Cox, Cristián (2013) El Principio de Fraternidad en los Valores, Instituciones y Relaciones Sociales en la Educación Escolar Latinoamericana, en Mardones Rodrigo, Fraternidad y Educación , Buenos Aires, Ciudad Nueva

IEA (2010) Informe IEA sobre Educación Cívica (2010) (Consultado 10,mayo,2013)

García, Carolina, Flores, Luis (2011) Los Desafíos de la Formación Ciudadana y la Cohesión Social frente a la des-subjetivación. Hacia una interpretación del fenómeno social desde la subjetividad, Estudios Pedagógicos XXXVII N° 2, 329-344, Valdivia, Universidad Austral

Madgenzo, Abraham (2011) Formación de Estudiantes para una Democracia Deliberativa, Revista Electrónica Iberoamericana sobre Calidad, Eficacia y Cambio en Educación (Consultado 10, mayo, 2013)

Osorio, Jorge (2006) Educación para los Derechos Humanos y Pedagogía de la Memoria, en Osorio, Jorge y Rubio, Graciela, El Deseo de la Memoria. Escritura e Historia, Escuela de Humanidades y Política, Santiago de Chile.

Rubio, Graciela (2013 a) El pasado reciente en la experiencia chilena. Bases para una pedagogía de la memoria (Consultado 13,mayo, 2013)

Rubio, Graciela (2013 b) Política, Memoria y Pedagogía, LOM, Santiago

Rosanvallon, Pierre (2007), La Contrademocracia. La política en la era de la desconfianza. Ed. Manantial, Buenos Aires